Pensava ara en el meu primer plor, el plor arrencat amb un copet a la
natja de la criatura que jo era fa quaranta-cinc anys i noranta-dos
dies, quan, acabada de néixer, un dimarts qualsevol, de bon matí,
aprenia el trànsit brusc de l'aigua a l'aire, i desenganxava amb
llàgrimes i crits aquella gran quantitat d'alvèols que romanien junts
els uns als altres instants abans que jo plorés, que jo cridés. I penso
en el meu darrer plor, de fa tot just poques hores, que era trist i
desolat i ben lluny de la vida. Però del darrer plor al primer m'han
vingut al cap les paraules de Virgili, aquell moment bellíssim en què
diu "sunt lacrimae rerum", i, mentre me les repetia, com un rés
silenciós, m'anava preparant per tornar a néixer en cada gota d'aigua
que llisqui a partir d'ara per la galta. Només així, en el vers, se'm
fondrà la pena. Com ha estat sempre d'ençà que sé llegir.