Interferències

Un quart de vuit del vespre. Diumenge. Entrant per la Diagonal m'acull el llambreig d'un àlber, o del que sembla un àlber als ulls cansats del viatge, a la ment exhausta pel patiment de les darreres setmanes. De les fulles argentades d'aquest asfalt negre i calent a l'arbrat viu de ribera, a la nena que recorria les lleres fent bufar joncs, mirant-se al riu, mullant-se els peuets. Torno a casa i l'olor de la casa no és la de la meva casa d'ara, sinó la d'una altra casa que vaig conèixer de petita, i de jove, casa que ja no hi és i on els gargots a les parets eren permesos i celebrats, on el fumeral deixava la roba impregnada dies i dies i a la sala corrien i cantaven xiquetes, penjades totes del mateix gronxador. Reminiscències que arriben alhora convocades per una mena de pulsió nostàlgica inevitable. Fugida enrere, perquè l'ara tremola, perquè l'aquí és incert.