En la vertical de l'infinit

Passem de puntetes per la vida. Llisquem sobre la superfície de les hores com si, en comptes de seguir-se les unes a les altres i quedar enrere, irremissiblement perdudes, haguessin de ser-hi sempre, sense màcula, intactes, disposades en fila només per a nosaltres, per quan ens hi vulguem aferrar com l'heura al mur, i fer-les nostres. Però els dies no viscuts també ens els compten. I les paraules no dites. I aquella conversa que tot just ara saps que ja no podrà ser, perquè ell ja no hi sent, perquè ell ja no parla. I, mentre assages aquell canvi identitari radical que ha d'impedir que això torni a passar, coves l'esperança que l'encontre pugui esdevenir-se, no aquí, ni en tres setmanes, sinó en aquell espai profund i sense presses, inalterable, en què de grat o per força haurem d'estar aturats i hi haurà temps per a tot. Allà, en la fonda vertical de l'infinit, parlarem de llibres, i de com tots dos els estimàvem.