Tres quarts de nou del matí. La petita xinesa del carrer fosc, poblat d'ànimes sinistres, fixa els seus ulls prims, d'ametlla tendra, en la pell de la bombolla de sabó que tot just acaba de fer. La pel·lícula fina, translúcida, exhibeix una superfície iridescent que el seu pensament de nena associa, amb vaguetat i alhora amb fascinació, a algun element familiar. L'ha vista abans en el nacre de la conquilla morta que l'àvia serva a casa com un tresor? O en el plomatge d'aquell ocell de nom estrany que un taxidermista va dissecar fa temps per oferir-lo a la mare a tall d'exvot? Potser només és el mineral, un entre molts, de la botiga de l'oncle, el que incomprensiblement mai no es ven tot i la seva bellesa? Passo pel seu costat i me les miro, nena i bombolla. Llum a l'iris en la penombra trista del Raval. Aigua de vida atrapada entre dues capes de molècules, en una esfera perfecta en què caps hidròfils i cues hidròfobes entaulen una lluita per mantenir intacta la bombolla o per fer-la esclatar. També jo m'enlairo, de puntetes, com si el vol, malgrat tot, fos possible, com si el color hagués de vèncer l'estalzí, la boca atrètica del llop. Una ferum d'orins imposa el seu regne, tot d'una. Combat fallit. El miracle ja no hi és, però hi ha estat. Uns segons només, però hi ha estat.
dimarts, 29 de juliol del 2014
dimecres, 16 de juliol del 2014
En la vertical de l'infinit
Passem de puntetes per la vida. Llisquem sobre la superfície de les
hores com si, en comptes de seguir-se les unes a les altres i quedar
enrere, irremissiblement perdudes, haguessin de ser-hi sempre, sense
màcula, intactes, disposades en fila només per a nosaltres, per quan ens hi vulguem aferrar com l'heura al mur, i fer-les nostres. Però els dies no
viscuts també ens els compten. I les paraules no dites. I aquella
conversa que tot just ara saps que ja no
podrà ser, perquè ell ja no hi sent, perquè ell ja no parla. I, mentre
assages aquell canvi identitari radical que ha d'impedir que això torni a
passar, coves l'esperança que l'encontre pugui esdevenir-se, no aquí,
ni en tres setmanes, sinó en aquell espai profund i sense presses,
inalterable, en què de grat o per força haurem d'estar aturats i hi
haurà temps per a tot. Allà, en la fonda vertical de l'infinit, parlarem
de llibres, i de com tots dos els estimàvem.
dilluns, 14 de juliol del 2014
Interferències
Un quart de vuit del vespre. Diumenge. Entrant per la Diagonal m'acull
el llambreig d'un àlber, o del que sembla un àlber als ulls cansats del
viatge, a la ment exhausta pel patiment de les darreres setmanes. De les
fulles argentades d'aquest asfalt negre i calent a l'arbrat viu de
ribera, a la nena que recorria les lleres fent bufar joncs, mirant-se al
riu, mullant-se els peuets. Torno a
casa i l'olor de la casa no és la de la meva casa d'ara, sinó la d'una
altra casa que vaig conèixer de petita, i de jove, casa que ja no hi és i
on els gargots a les parets eren permesos i celebrats, on el fumeral
deixava la roba impregnada dies i dies i a la sala corrien i cantaven
xiquetes, penjades totes del mateix gronxador. Reminiscències que arriben alhora convocades per una mena de pulsió nostàlgica inevitable. Fugida
enrere, perquè l'ara tremola, perquè l'aquí és incert.
dijous, 10 de juliol del 2014
La inutilitat de la dansa
Persisteix la gavina en la cerca de l'amor. Sobre la teulada molla, assaja gestos, bat les ales, fa equilibris impossibles en una dansa frenètica i elegant alhora, juga amb l'aire i amb la pluja que minva, xiscla orgullosa, el bec amunt i el cos tes. Una altra l'esguarda des d'una distància prudent, que li basta, però, per saber que no és l'escollida. Plana per damunt seu i, finalment, se'n va. Hi renuncia o la rebutja? O és que, fet i fet, el triomf avui només pot ser per a la llum, aquesta llum de juliol color de préssec de vinya que ho enriveta tot i que em té palplantada, aquí immòbil, amb l'objectiu a punt? A punt de què? Ho saben, elles, que les estic mirant i que potser també en aquest esforç de percaçar el que passa hi ha una manera, primitiva i atàvica, de celebrar l'amor?
dimecres, 9 de juliol del 2014
Dos haikus inspirats
L'un, arran de la lectura del llibre Crònica de la cabana, de Kamo no Chômei (en traducció de Jordi Mas i publicat aquesta primavera per L'Art de la Memòria Edicions):
Moren a l'alba
i han nascut al capvespre,
homes, onades.Moren a l'alba
i han nascut al capvespre,
L'altre, en conèixer el retorn de la Victòria de Samotràcia al Louvre:
Ales esteses
fenien l'aire, marbre
Sempre la bellesa de l'efímer.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)